Zegama 2012

Diumenge 20 de maig de 2012. Sona el despertador. Són les 6 del matí del dia D. Ens espera una llarga i dura cursa: Zegama. Miro per la finestra de l’habitació i contiuna plovent com ahir, i com els dies anteriors. Esmorzem i a 3 quarts de 8 agafem el cotxe per fer els 8-10 km que teníem per arribar a Zegama. Arribats al poble comencem a palpar l’ambient de les grans cites.

Comencem a escalfar (dic escalfar per dir alguna cosa, perquè entre el fred i la pluja...). Pel camí anem trobant cares conegudes, tots alegres per poder estar en una cita tant important en el calendari. També noms importants del skyrunning mundial amb qui, gràcies el nostre esport, podem compartir la mateixa competició. Últimes paraules i desitjos de bona sort al parc tancat abans de cridar-nos a la línia de sortida. Pell de gallina, i no precisament pel fred. Màxima concentració. Compte enrere i sortida.

Fem una volta al poble, envoltats de gent animant i cridant, i enfilem ja la primera rampa per abandonar el poble, la qual ens portaria fins el km 4 sense treva endinsant-nos al bosc. Després de planejar toca la primera baixada, un descens curt però molt fangós i relliscós com per ensenyar-nos contra el que ens tocaria lluitar. Així arribem a Otzuarte, al km 7, on ens espera tota una munió de gent en el punt on comença la segona rampa, duríssima però fàcil de remuntar gràcies a la cridòria de la gent. Allà ens esperaven els companys del Callús, que havien fet més de 500 quilòmetres només per veure’ns. També el meu pare, el suport del qual és inestimable. Llàstima de que la meva mare i la meva dona amb la nena decidissin quedar-se al poble a causa de la pluja, m’hagués agradat veure-les allà.

Després d’una baixada altre cop relliscosa i un tram de pista, arribem al quilòmetre 10, on comença la primera gran ascenció del dia, a l’Aratz (1443 m). Són uns 700 metres positius en 6 km, primer entremig de bosc i prat per més tard passar a la part rocosa del cim. A mitja pujada ja ens adonem de que allò no serà fàcil; amb el vent comencem a trobar el descens de la temperatura, i més tenint en compte que ja des de la sortida anem molls com ànecs per la pluja. I un cop a la part rocosa, per sobre els 1300 metres, s’afegeix un altre element climatològic: la neu.

Durant el descens, el grup sembla que es vulgui desfer i, tot i que travessant el bosc tothom intenta no despenjar-se, arribem a San Adrián, el km 19, anant uns metres els uns dels altres. Entrant al pas subterrani em prenc un gel pensant en la part que tenim ja a menys d’un quilòmetre, la pujada al punt més alt de la prova, l’Aizkorri, passant per Sancti Spiritu, un dels passos mítics de la prova. Aquí la quantitat de gent que ens ha vingut a veure malgrat la pluja és increïble. Després de l’avituallament comencem l’ascenció a Aizkorri enmig de dues columnes de públic que ho dóna tot per animar-nos. Entre ells, altre cop els companys esgargamellant-se per fer sobresortir les seves veus. Unes passes més endavant veig el meu pare, que em crida i m’allarga la mà, gest que li responc xocant-li amb la meva i llançant un somriure fent-li entendre que vaig bé, molt bé.

L’ascenció es presenta dura, uns 500 metres positius en tant sols 2 km, però mantenint l’esforç controlat com fins ara em permetrà arribar al cim en bones condicions. Molt abans d’arribar-hi, es comença a sentir altre cop una forta remor. Ve d’Aizkorri on, tot i el fred, la boira i la neu, torna a estar ple de gent. Per A o per B el grup es torna a agrupar en part i arribem a l’ermita de Santo Cristo voltats altre cop de gent. Impressionant, gairebé no hi cap ni una agulla i tota aquella remor creada pels crits d’ànim del públic és eixordadora.

Passat l’avituallament de Santo Cristo, el grup encara és més compacte, cosa que ajuda a avançar amb seguretat per la carena de l’Aizkorri, molt tècnica i complicada, avui encara més per efecte de la humitat. Així passem per Aitxurri, el punt més alt amb 1551 m, i poc després arribem finalment al punt fatídic: la baixada. És un pendís d’herba molla i enfangada, molt relliscosa i perillosa. Aquí, totes les forces que havia anat guardant per als últims dotze quilòmetres de cursa, es van esfumar només per tal de mantenir-me dret. Entre caigudes pròpies i alienes, el grup es desmembra definitivament i em quedo sol al final de la baixada. No només això, sinó que el meu rendiment cau de cop a causa de l’esforç fet en aquella maleïda baixada.

A partir d’aquí tenim uns quatre quilòmetres que transcorren entre prats d’herba empapada i corriols ratoners enmig d’una gran extensió de roca calcàries. Durant aquesta travessia, que es fa llarga i pastosa, pateixo alguna altra caiguda per distraccions.

Finalment arribo a Urbia, passo per l’avituallament i em dirigeixo cap a l’última gran pujada de la cursa, a Andraitz. A mig camí decideixo posar-me altre cop el paravent que, xulo jo, havia passat Aizkorri amb tires i feia massa estona que patia fred. Tinc les mans glaçades i haig de demanar ajuda per cordar-me’l. A partir d’aquí, tot és cara amunt com es pot, perquè poc camí hi ha. Finalment decideixo passar pel mig del rierol d’aigua que baixa, almenys trobo pedra sota l’aigua i no patina, cosa que sí passa a l’herba. A mig fer trobo en Gerard i sembla que els seus ànims fan efecte, almenys sembla que estic començant a trobar el ritme de pujada.

Al capdamunt, l’Arnau em diu que ja està, que ja sóc a dalt, i em disposo a intentar baixar amb totes les meves forces. Però, ai las, la baixada és més complicada del que em pensava. Al començament molt tècnica per deixar pas, més avall a un corriol enmig del bosc que tot sovint es perd sota una barreja de fang i fulles on no veus què trepitges realment. És aquí que perdo alguna altra posició i, tot i que intento seguir aquells altres corredors, acabo cedint quan se’m presenta alguna pujadeta traïdora a mig camí.

Finalment estem al últims quilòmetres, els que se suposava que havia d’aprofitar per rodar ràpid i retallar una mica el temps, però les cames ja no estan per gaires festes. Fins i tot pateixo una altra caiguda, la més forta de totes i sobre pedres. Em fa mal l’espatlla, el genoll i no sé què més, estic sagnant i el meu cos sembla un mapa. Però al posar-me dret veig que puc continuar, així que endavant!, que són els últims compassos de carrera i hem d’arribar amb orgull.

Per fi arribo a la civilització, unes esses asfaltades de cara avall i entro a un caminet al final del qual hi ha el meu pare i, aquest cop sí, la resta de família. Uns metres més de baixada entrant al poble i entrada triomfal a la plaça, on la munió de gent es fa sentir. Al final, cruixit però sastisfet, amb llàgrimes als ulls, i orgullós de mi mateix. El temps final no és tant bo com m’esperava, però vistes les circumstàncies, tampoc és tant dolent: 5:19:38. En definitiva, dos dels tres objectius complerts: acabar i disfrutar.

En fi, una gran experiència, en una cursa que no necessita presentació. Una cursa mítica tant per la seva duresa com per l’ambient que s’hi respira, amb un públic nombrosíssim i entregat, i una organització esplèndida. Una cursa no es pot deixar passar l’oportunitat de participar-hi.

 

 

Aprofito per deixar-vos un vídeo resum: Zegama 2012