Cursa de La Faiada 2012

Continuem la tònica de la setmana passada. Sortida amb males sensacions, tot i que aquest cop durant l’escalfament semblava millor, i mantenint-les fins a més de mitja cursa. Potser aquest cop, a part de trobar-me una mica aixafat pels antiinflamatoris, segons diuen alguns, possiblement s’hi ha afegit el cansament acomulat per la cursa de la setmana passada. No vaig ser l’únic que ho va acosar. Però és el que hi ha, ningú va dir que seria fàcil, per això a tots ens atrau aquest esport. Si fos fàcil, seria avorrit.

La cursa en si en general va ser molt maca, amb molta part del recorregut pel mig del bosc, un d’aquells que tenen molt bona pinta pels bolets. Llàstima que les males sensacions no em deixessin disfrutar-lo com calia. Finalment el traçat va haver de ser escurçat a causa dels incendis de fa un parell de mesos ja que van deixar impracticable un dels corriols que s’havia d’utilitzar per a la tornada a l’arribada.

Després d’una sortida en pla sortint del poble i una remuntada d’un turó per baixar-lo per anar a buscar el riu i travessar-lo per sobre un pont, començava la pujada del dia, d’uns 900 metres positius d’una sola tirada pel mig del bosc. Fins aquí entraren els dubtes sobre si el calçat que havia escollit per l’ocasió, les meves noves i flamants Raptor, havia set una bona elecció, pel fet de que llavors semblaven un pèl pesades, però més endavant es va veure que havia set bona. Començava un tram amb pedres i rocs que anaven de perles.

Faltant poc per la cota màxima, a uns 1700 metres, vam començar a trobar boira, tot i que, gràcies al bon marcatge, no hi havia perill de perdre’s. Gairebé  a dalt, començava una part amb roca viva que s’anava fent més i més tècnica a cada passa, fins a arribar a la fita que marcava la cota màxima. A partir d’aquí, el traçat era molt més tècnic per arribar a una pista amb un desnivell bastant alt de baixada a la vessant sud. Des d’aquí, es combinava pista i parts tècniques per tallar les paelles de la pista fins a arribar a un prat des del qual es girava per tornar en direcció a El Pont de Suert a través d’una de les zones cremades, encara sentint la pudor de cremat. Va resultar una experiència diferent i única, el fet d’estar corrent enmig d’arbres i matolls cremats, tot veient com es comença a regenerar el terreny i ja surten brots d’herba. Es fa estrany veure el contrast de negre cendra dels arbres i la terra enmig dels brots verds i tendres de l’herba nova. És la perfecta mostra de que, després de qualsevol succés, ja sigui bo o dolent, la vida continua.

En fi, la tornada va ser una mica dur pel fet de que quan les cames semblaven recuperar les bones sensacions, els numerosos passos tècnics feien que sentís tot el dolor que encara tinc a les costelles. Va ser una aposta personal, sortir sense prendre antiinflamatoris per prevenir aquest dolor. En general era perfectament suportable però, en aquests passos tècnics, semblava que em clavéssin centenars d’agulles al tòrax. Al mateix temps, vaig quedar-me sol, cosa que fa que perdis pistonades i no donguis tot el que podries donar. Per sort o per desgràcia, penso que per sort, em van atrapar dos corredors, un dels quals es va quedar al meu darrera. Aquest fet em va fer despertar finalment, potser per la pressió de sentir les seves passes al meu clatell.

Serrant les dents per suportar el dolor, vam arribar junts a la part més baixa atrapant, fins i tot, a d’altres corredors. Aquí travessàvem un pont de pedre per sobre el riu, un pont que queda cobert pel pantà quan aquest està ple. Ja només faltaven uns 3 quilòmetres remuntant altre cop el turó que havíem fet al principi, pel mateix recorregut i acabar d’arribar a meta. Amb tot, no ens vam escapar de la pluja, que va començar a caure mentre enfilàvem aquesta última rampa.

Finalment, 33è amb 2:08:25, millor encara del que m’esperava després de tenir aquelles sensacions tant dolentes. És clar que m’hagués agradat quelcom més, però quan no es pot, no es pot.

Pel que fa a la U. E. Vic, els membres del nostre equip que van ser presents a El Pont de Suert van ser:

 

Xevi Vidal - 9è - 1:58:16

Dani Bordallo - 11è - 1:59:37

Jordi Barrancos - 14è - 2:00:59

Jordi Parareda - 33è - 2:08:25

La pròxima? Paraules majors: Zegama. Aquestes tres setmanes que queden intentarem recuperar les cames i aquelles bones sensacions mostrades a la primera cursa de la temporada. Tot i això, no serà una cursa com les altres, aquesta serà per sortir a disfrutar-la. I és clar que anirem a donar el millor de nosaltres, però per tot el que representa Zegama, el millor que podem fer és intentar disfrutar-la al màxim.