Arratzu Urdaibai. Impressions.



Foto: Jordina Zapata - David preñanosa

 Bé, com ja sabeu dissabte passat vaig assistir a la 3ª Arratzu Urdaibai Mendi Lasterketa, una cursa dura perquè sí. Tant pel terreny com per la calor que vam passar. I si afegim que vaig acusar els problemes estomacals de principi de setmana, llavors ja... Però bé, si tenim en compte la gran quantitat de gent que va tenir algun o altre problema, tampoc va ser tant greu.

D'entrada ja no em trobava còmode com altres vegades i vaig preferir mantenir-me en el pla inicial de sortir conservador, potser inclús una mica més. Les primeres rampes semblava que eren més feixugues del que calia esperar però, a vegades ja passa. Abans del km 5 ja començaren els abandonaments, cosa que ja feia preveure una cursa complicada. A l'avituallament del km 9, ja hi havien les primeres baixes conegudes. En Ramon Corominas, amb un esguinç al turmell, tot i que va tenir "prous collons" com per acabar. En Dani Erena, amb un tirón, i el Jessed també parats. Allò començava a ser una carnisseria.
A partir d'allà un km de grimpada (de debò només hi havia un quilòmetre?) i el tercer avituallament al costat de l'ermita. Se m'acudeixen tres adjectius per aquesta pujada: dura, dura i dura. Rés més. A dalt molta gent ens esperava animant i, per segon cop, trobo les noies dels companys de Diedre. Sempre ajuda trobar alguna cara coneguda en moments difícils.
Després toca baixar, tobogans, pujar, zones tècniques (algunes molt complicades)... Però cap zona on poder recuperar, ni que sigui una mica. Per aquí al mig hi havia un grup de no sé quants, molts, que havia perdut les marques (no sé com m'ho faig últimament però a cada cursa guanyo posicions per la mateixa raó). Entre ells també hi havia alguns dels membres de Diedre.
Després de tot això tocava pujar el punt més alt de la cursa, el Monte Iliuntzar, a més de 700 m. Una carena d'herba amb cinc "pics" els quals semblava que pujava a un ritme lent però segur enmig d'un gran currua d'uns 40 o 50 corredors molt estirada però que ajudava a mantenir el ritme. I per fi arribem a dalt. Avituallament i altre cop avall va. Semblava que quasibé estava tot. Miro el gps. 18 km. Encara en faltaven 12! Buf!
Baixant m'intento agafar amb algun grupet però pels volts del km 20, adéu-siau. Per dir-ho curt i ras, trencadissa de motor. Res més a fer. Intentar acabar com sigui per recollir algun puntet de cara a la classificació final i punt.

L'última pujada es va fer eterna. La calor feia estralls. A mig, altre cop cares conegudes de Diedre, donant ànims però les cames ja no donaven per més. Els últims 5 quilòmetres de baixada, horrorosos. Els peus semblaven ancorats a terra i no hi havia manera d'avançar. De cop, un rierol. Que bé! Una remullada, necessària per seguir fins al final. I perquè no portava banyador, que si no...

A menys d'un quilòmetre per l'arribada trobo la "family", amb la Jana cridant "papa! papa!". Aquell moment va ser curt però increïble. Gairebé em salten les llàgrimes. Només per això ja va valdre la pena tot aquell patiment. De veritat que aquells crits d'ànim eren molt necessaris, llàstima que no els hagués pogut tenir abans. Quina falta que feien...
I per fi veig l'arribada. Ja està em dic. Devia fer molt mala cara perquè en Kiko Soler, al veure'm, es va posar a córrer per rebre'm. En aquells deu últims quilòmetres havia perdut bous i esquelles, però ja la tenia al sac. Després de la mala sort de l'any passat de no poder sortir per la lesió al turmell, havia acabat aquella infernal cursa de qui tothom en parla amb por. Això ja era una millora. Després de tot, no vaig fer tant mal negoci, sobretot tenint en compte que possiblement vaig agafar els mateixos punts de cara al campionat que si hagués anat bé i, a més, si tot va bé a final de temporada m'espera una bonificació de 30 punts extres per fer més de 4 curses a la Mountain Running International Cup. Aquest pensament és un dels molts que em van mantenir en cursa. I creieu-me si us dic que aquesta cursa bé els val.
Finalment a la dutxa, uns pinxos en el pica-pica celebrat durant l'entrega de premis (pocs perquè no m'entrava gran cosa) i comença el que serà una tarda plujosa (perquè no ho podia fer abans i ens haguéssim estalviat la calor?).

A la tarda agafem l'autocaravana (llogada, no us penseu pas...) i anem en direcció a Lekeitio, on passarem la nit al costat mateix de la platja. Això em va fer pensar en poder fer un rodatge curt i suau de descàrrega sobre la sorra i amb els peus una mica en remull a les aigües de l'Atlàntic. I aquí em teniu, a quarts de vuit del matí fent front a les agulletes i gaudint de la sortida del sol. Més tard faríem una mica de turisme per Lekeitio i un tros de la costa basca i cap a casa falta gent, que el dilluns toca treballar.

Ara toca una setmana de recuperació, massatges i pensar en la següent, ja aquest mateix cap de setmana al quilòmetre vertical d'Arles-sur-Tech, puntuable per la copa del món. Serà la possibilitat de fer un entrenament de qualitat i disfrutar l'experiència i l'ambient d'una cursa de copa del món. Fins llavors, salut i cames!