Valetudo Skyrace. Impressions

La Valetudo Skyrace va ser una cursa durilla en la qual bastanta gent va patir per la calor. Sort que jo protava el bidó, sinó hagués set un d'ells. El fet és que feia molta calor i no passava un bri d'aire, excepte a la part de dalt, on s'agraïa aquell aire fresquet. El recorregut en general no era massa variat: pujar pujar pujar, baixar baixar baixar.

De sortida recorríem alguns carrers del poble i, a part del primer que s'enfilava cara amunt, fins ben bé el km 3 tot era bastant planer, cosa que propiciava un rodatge fàcil i rapidot. Ara bé, a partir d'aquí la cosa canviava dràsticament.

El següent km i mig, aproximadament, era una successió de rampes dures combinades amb alguna baixadeta ràpida i traïdora fins a arribar a Ca'Campo on hi havia el primer avituallament i tota la "family" a donar ànims.

A partir d'allà, la cosa es posava més sèria. Una pujada llarga i dura seguida d'una baixada pel mig del bosc rapidíssima i relliscosa per agafar després pendent amunt pel costat d'un riu començant la llarga pujada fins al Monte Linzone. Primer fins a San Defendente, amb el segon avituallament, seguit d'una successió de petites rampes i plans fins a Roncola Alta, tot això envoltat d'una ferum d'alls que deixava distret.

Aquí la cosa ja era definitiva. Una tirada d'uns 700 metres de desnivell duríssima, sota un sol que esquerdava el cap i sense una gota d'aire. Per alguna cosa l'italià que portava al darrera va exclamar un "implacabile" a mitja pujada. Un cop a dalt, faltava una carena herbosa fins a l'última rampa per arribar, per fi, a la Croce del Monte Linzone. Aire fresc i avall que fa baixada! I quina baixada! Ens esperaven uns 1500 metres de desnivell negatiu gairebé d'una sola tirada, trencats per uns poquets planells, especialment a Roncola Bassa, i unes quantes rampetes curtes però que a aquelles alçades de cursa et deixaven literalment clavat.

Al principi, carenejant, es podia córrer molt ràpid i, com que em trobava bé, vaig llançar-me avall a recuperar algunes posicions. Després la baixada es convertia en més tècnica, fins i tot amb algun tram per fer-te mal (alguns ho van fer). Al final, un parell de km en pla, una rampa curta però dreta i l'última baixada fins a l'arribada.

2:18:12 temps oficial. 37è general, 36è home i 33è sènior masc. Crec que és per estar content.

Nota negativa: l'organització era una mica pobra, tant en els avituallaments com en el marcatge del recorregut, en què alguns cops era molt fàcil despistar-se i més d'un va haver de recular a buscar la traça (jo mateix em vaig estrenar en aquest tipus de maniobra). Les premiacions molt lentes i inacabables, a part de impuntuals. Era com si ningú tingués pressa per anar a dinar. Però en fi, "¡prueba superada!" i ara toca mirar endavant, en direcció a Euskadi, a la Arratzu Urdaibai Mendi Lasterketa.

Per cert, la nota graciosa: per allà el km 21 o així vam topar-nos amb uns flipats jugant a paintball que semblaven sortits d'una peli del Vietnam.

I un apunt turístic. Si teniu l'oportunitat d'anar a Bergamo, aprofiteu-ho que val molt la pena, sobretot la Citta' Alta, on puges amb funicular per trobar-te la ciutat antiga. Però procureu disposar de temps suficient o no veureu ni la meitat.

I una cosa amb què vaig flipar: Els restaurants de menjar ràpid. A excepció d'un o dos Mcdonald's, la resta (molts) són a base de pizza. Fins i tot abans d'agafar l'avió de tornada vam dinar a un Giovanni Rana, un fast food a base de pasta! Quina enveja em fan aquests italians!

Apa, ens veiem a Arratzu.

Salut i cames!!!