Cuita el Sol 2012

Dissabte 9 de juny de 2012, 5 de la tarda. Sortida de la Cuita el Sol. Una cursa especial, tant per la seva duresa com pel seu paisatge. Uns 1600 metres de desnivell positiu en només 5 km. Prenem la sortida mitja hora després que les dones i els joves des de la plaça de l'Ajuntament d'Àreu (Pallars Sobirà). Intento sortir bastant endavant, no perquè pugui mantenir el ritme dels de davant, sinó per mirar d'evitar els taps que es formen al principi del corriol. No ho aconsegueixo del tot i m'encallo darrera d'algun corredor. Penso que ja perdo temps, però en realitat només són uns pocsc segons, no els minuts que semblen en aquell moment. Intento pensar en positiu: això ajudarà a no passar-me d'entrada i guardar forces per la part final. Estem pujant de dret, per fora del camí. És típic. El capdavanters tiren pel dret i la resta es limita a seguir.

Un cop recuperat el camí, la botifarra de corredors ja s'ha allargat prou com per no trobar cap més tap, cosa que afavoreix el poder anar a buscar un ritme suficientment ràpid però còmode al mateix temps. Així, intento seguir el grup del meu davant per tal de que aquest objectiu sigui més fàcil. Sembla que les forces vénen i van, però m'haig de mantenir enganxat al grup costi el que costi. Passem la primera bandera, als 250 metres de desnivell, on el meu pare no para de tirar fotos. De mica en mica em començo a trobar cada cop més còmode i, fins i tot, començo a ser un xic més ràpid que els companys dels meu davant. Tot i això, em mantinc al darrera guardant forces que aquesta cursa es pot fer molt llarga.

Segona bandera, 500 metres de desnivell, on trobo el Fernando que m'ofereix un bidó. Em remullo la boca que ja feia estona que portava seca i fins a l'avituallament, 500 metres més amunt, no tindrem ni una gota d'aigua. Aquí el grupet sembla que perd ritme i decideixo començar a mirar endavant i, tot i que algun moment haig de forçar la màquina durant unes quantes passes, vaig avançant un a un els corredors del mue davant.

Tercera bandera, 750 metres de desnivell. Ara ja travessant la línia dels 2000 metres d'altitud, amb més de mitja hora d'esforç a les cames de cara amunt. Com més avanço, més animat estic perquè em trobo molt bé i molt còmode tot i els dolors musculars que comencen a fer acte de presència. Però és igual, vaig controlant l'alçada i el temps que em marca el GPS i veig que avui pot ser un bon dia. Començo a divisar ja el Jespedil, als 1000 de desnivell. Em prenc un Coup de Fuet per tal d'afrontar la segona part de la prova amb garanties. En cara que diguin que és instantani sé que l'efecte tardarà encara uns minuts, per això me'l prenc abans d'arribar a l'avituallament del Jespedil. En arribar-hi, controlo el temps, uns 46 minuts, dins dels paràmetres que m'havia marcat per aconseguir un bon temps final.

Passat l'aviuallament, el paisatge canvia completament. Fins allà el bosc havia anat desapareixent poc a poc, però a partir d'ara el que ens queda és una pendent de terra i roques vorejant la carena un xic per sota per acabar desembocant a la tartera final. Ara estic eufòric. El dolor muscular hi és però no va més, cosa que m'empeny a agafar un ritme cada cop més alt a mesura que avanço metres i altres corredors. Finalment ens encarem directament a la part superior de la carena, des d'on ja es divisarà l'arribada i el cim del Monteixo una mica més a l'esquerra.
Per arribar, però, s'ha de travessar un replà inclinat i enfilar l'ultima rampa, la més dura de tota la cursa. Aquí em trobo la Comet, que més tard sé que ha guanyat en dones, m'anima cridant-me Senyor Escarbat. Sí, escarbat, però és la manera d'anar ràpid: amb les mans a terra tenim tracció 4x4. I no sóc l'únic a utilitzar aquest recurs, eh Comet? Amb l'experiència de l'any passat, em decanto cap a l'esquerra de la pala, ja que allà és on més ràpid es pot anar. Més a la dreta hi ha roca petita i solta que fa que perdis dos pams a cada passa.

Surto de la rampa, el terreny s'aplana i comencen les cintes del túnel d'arribada. Em veig amb força per posar-me a córrer i fer l'últim esprint, si és que se'n pot dir així. Sé que és innecessari, només guanyaré uns pocs segons, però la confiança i la moral poden més que el cap. Finalment, acabo 25è amb un temps de 1:21:20, uns vuit minuts i mig menys que l'any passat. Un èxit, sobretot veient en les bones sensacions que he acabat, no com l'any passat, quan vaig arribar a dalt al límit. Fins i tot tinc forces per acabar de fer cim, fora de carrera, amb en Barto, un cop s'ha recuperat del seu periple.

Ara toca la baixada, neutralitzada, que fem trotant tot xerrant amb els companys. Una dutxa al càmping i, per acabar el dia, un bon sopar amb bona companyia abans de l'entrega de premis. Des d'aquí m'agradaria felicitar als guanyadors, sobretot l'Anna Comet, i també animar en Barto, que es va topar amb l'home de la massa i aquest no va tenir cap compassió per ell.